EL LÈXIC DE LES LLENGÜES ROMÀNIQUES

En la formació de qualsevol llengua intervenen tres factors: el substrat, és a dir, les llengües que es parlaven en la península ibèrica abans de l'arribada dels romans (cèltic, iber, basc), el superstrat, els estrats lingüístics posteriors a la romanització (grec, àrab, germànic...) i l'adstrat, la influència entre les llengües per motius de proximitat geogràfica (gal·licismes, catalanismes, anglicismes, etc.).

Nosaltres, ja que el llatí és la base essencial de les nostres llengües romàniques, i ja que el nostre treball està dirigit a conèixer millor i en profunditat el lèxic de les ciències i la tècnica, anem a estudiar com i per quins procediments han arribat a les nostres llengües les paraules llatines.

 Al lèxic d’una llengua romànica hi ha que distingir:

 les paraules patrimonials o populars (vulgarismes). Són paraules llatines que han evolucionat des del llatí fins a arribar a produir la paraula actual i han experimentat grans canvis: ex. piscem > peix, insula > illa...

 els cultismes, són les paraules que van entrar en les nostres llengües provinents del llatí quan aquestes ja estaven constituïdes, especialment en el Renaixement. Se solen dividir en cultismes pròpiament dits, paraules preses directament del llatí sense passar per les lleis d'evolució fonètica. ex. examen > examen, hora > hora. D'altra banda estan els semicultismes, paraules en tenen una xicoteta evolució fonètica, ex. cathedra > càtedra, saeculum > segle.

 els  al·lòtrops, un mateix ètim llatí que origina dos o més formes que coexisteixen, una com cultisme i altra com terme popular, ex. amígdala / ametla, lingüística/ llengua,...

els estrangerismes, són vocables que viatgen d'una llengua a una altra sense necessitat que entre elles haja parentiu directe; es produeixen tan sols per contacte per exemple: xampú (fr.), futbol (ang.), etc.

ESTRUCTURA DE LES PARAULES

La classificació de les paraules dependrà del punt de vista que adoptem. Així des d'una perspectiva diacrònica les paraules es dividiran en: Primitives i Derivades; i des d'una sincrònica i atenent a les seues constituents formals es classificarien en: Simples, Derivades, Compostes i Parasintètiques

·         Les paraules primitives són aquelles que serveixen de base per a formar altres noves a partir d'elles, ex.: σχογή> schola > escola.

·         Les simples són paraules que consten d'un lexema, bé sol o acompanyat dels corresponents morfemes flexius, ex: panem > pa.

·          Les derivades són paraules que afigen a l'arrel o lexema un o diversos morfemes derivatius o afixos, ex: schola + –aris > escolar.

·         Les paraules compostes són aquelles que consten de més d'una arrel o lexema: δεκά (deu) + ποῦς, ποδός (peu) > decàpodes.

·          I les parasintètiques que són paraules derivades i compostes al mateix temps, ex: multus + copia + ista > multicopista.

En llatí i en grec, com en la majoria de llengües, s'han format moltes paraules pels procediments tant de derivació com de composició. Bastants d'aqueixes paraules derivades i compostes han passat directament al lèxic romànic; altres termes, els neologismes, han estat creats recentment a partir d'una o més arrels gregues o llatines.

 

La composició és el procediment més utilitzat en la majoria de disciplines científiques a l'encunyar noves paraules.

Els prefixos són morfemes derivatius que precedeixen a un lexema. Hi ha alguns prefixos greco-llatins com τῆλε (lluny) o multus (molt), que donen lloc a importants famílies en les llengües romàniques, que en realitat són autèntics lexemes que formarien per tant no derivats sinó compostos.

Tractarem com a prefixos únicament aquells que tenen un paper molt important en la mecànica lexico-genètica, perquè a l'ajuntar-se amb una paraula, li afigen un matís especial i s'obtenen així altres paraules de significats més o menys afins al primer, ex.: de pressio, -onis (acció i efecte d'estrènyer o comprimir) s'obtindrien paraules derivades com: depressió, impressió, opressió, repressió, etc.

El sufix és el recurs més abundant de formació de paraules noves. Les llengües romàniques són més pobres en arrels que la llatina de la qual van deixar perdre una gran massa de vocabulari, però supleixen aquesta pobresa amb una major riquesa de derivacions.